Després de realitzar la lectura
de Va de mestres. Carta als mestres que comencen m’he adonat de moltes coses que abans, encara que potser ja les
sabia, mai les havia vist d’aquesta manera o mai me les havia qüestionat.
Aquest llibre a suposat un
magnífic inici a la meva carrera, m’ha obert els ulls envers algunes qüestions
i ha fet que m’interessi encara més, si es possible, per aquesta professió.
Un mestre ha d’estar sempre al
costat dels seus alumnes, no pot ser una simple persona que assisteix a un
espai determinat i exposa un temari concret. Ha de ser pròxim. S’ha de crear una
gran família, entre els alumnes, els pares i els propis companys de feina, per
tal d’avançar i estar junts per solucionar reptes i realitzar innovacions, nous
projectes.
A l’escola em trobaré amb moltes
cares. Cares que han de ser més que això. Nens i nenes amb interessos i
necessitats específiques als que he d’ajudar i, perquè un nen tingui més
necessitats que altres, no s’ha d’excloure dels demés.
Vull ser una mestra que ajudi a
cadascú, que a més de realitzar activitats en grup pugui tractar i conèixer als
nens de forma individual, de manera propera, com una mare. Aquest llibre m’ha
donat una actitud d’apropament que vull tenir al meu futur i que no vaig viure
com a alumna o ho vaig viure ben poc i no de tots els professors. Crec que així
podré aconseguir transmetre més emoció i motivar als meus futurs alumnes, així
com donar una acollida més afectiva i bona als nous nens i nenes que s’apuntin
a l’escola.
Un punt que m’ha sorprès ha set
que, després d’acabar els estudis, al començar a exercir la professió, t’entri
la por perquè no has estat preparada per moltes coses. Això m’espanta una mica
però se que ho podré superar, el mestre ha d’estar realitzant decisions
continues, decisions inesperades. Per molt que es prepari la classe mai sap si
la farà al final com així ho havia desitjat i, això, m’agrada, és una emoció
continua.
Un altre punt que m’ha encantat
és el del paper del joc. Els nens, són nens i, com tots els nens volen jugar. És
cert que l’escola és una institució més seriosa on s’aprèn però, el paper del
joc ha d’entrar d’una manera o altra. Els nens acaben sent considerats com
persones adultes i el joc, màxima font de coneixement per a ells ja que experimenten
amb l’entorn i desenvolupen la ment, resulta extirpat de les seves vides.
Poques vegades he realitzat jocs a classe, només en anglès, i resulta que
encara avui et podria citar algun d’ells amb el seu vocabulari inclòs sobre els
animals, per exemple. És per això que, quan sigui mestra, vull compartir amb
els meus alumnes moments on entri en escena el joc, tant en matemàtiques com en
ciències del medi, entre d’altres.
Recordant les meves vivències a
l’escola i mirant cap al futur com a mestra, vull realitzar un canvi de la
manera com em van ensenyar i la manera com vull ensenyar. Seré propera als meus
alumnes, acceptaré la diversitat i m’interessaré per ells arribant a
desenvolupar les seves millors capacitats. Incorporaré el joc a l’aula,
transmetré emoció i faré que amin el saber. No vull ensenyar valors i dir un
llistat amb el que està bé i el que està malament, vull que visquin i toquin
aquests valors, vull promoure’ls. Vull que, si en un futur em fan una visita,
siguin feliços i em recordin amb estima.
Per finalitzar, només destacar un
altre punt del llibre que és el que més em va deixar empremta: convertir
l’escola pública en un centre cultural, obrir les portes de les aules, deixar
entrar a les famílies, deixar tenir accés a tots els racons, inclòs el gimnàs i
el camp de futbol, també a la tarda. Perquè és un racó públic on es concentra
la saviesa i, la saviesa no coneix d’horaris. Si pogués aconseguir promoure
això, que resulta una mica utòpic, seria la mestra més feliç del món.
Gràcies per aquesta lectura.
Gràcies per obrir-me una mica més els ulls.
No hay comentarios:
Publicar un comentario