martes, 5 de noviembre de 2013

Va de mestres

Després de realitzar la lectura de Va de mestres. Carta als mestres que comencen m’he adonat de moltes coses que abans, encara que potser ja les sabia, mai les havia vist d’aquesta manera o mai me les havia qüestionat.

Aquest llibre a suposat un magnífic inici a la meva carrera, m’ha obert els ulls envers algunes qüestions i ha fet que m’interessi encara més, si es possible, per aquesta professió.

Un mestre ha d’estar sempre al costat dels seus alumnes, no pot ser una simple persona que assisteix a un espai determinat i exposa un temari concret. Ha de ser pròxim. S’ha de crear una gran família, entre els alumnes, els pares i els propis companys de feina, per tal d’avançar i estar junts per solucionar reptes i realitzar innovacions, nous projectes.

A l’escola em trobaré amb moltes cares. Cares que han de ser més que això. Nens i nenes amb interessos i necessitats específiques als que he d’ajudar i, perquè un nen tingui més necessitats que altres, no s’ha d’excloure dels demés.

Vull ser una mestra que ajudi a cadascú, que a més de realitzar activitats en grup pugui tractar i conèixer als nens de forma individual, de manera propera, com una mare. Aquest llibre m’ha donat una actitud d’apropament que vull tenir al meu futur i que no vaig viure com a alumna o ho vaig viure ben poc i no de tots els professors. Crec que així podré aconseguir transmetre més emoció i motivar als meus futurs alumnes, així com donar una acollida més afectiva i bona als nous nens i nenes que s’apuntin a l’escola.

Un punt que m’ha sorprès ha set que, després d’acabar els estudis, al començar a exercir la professió, t’entri la por perquè no has estat preparada per moltes coses. Això m’espanta una mica però se que ho podré superar, el mestre ha d’estar realitzant decisions continues, decisions inesperades. Per molt que es prepari la classe mai sap si la farà al final com així ho havia desitjat i, això, m’agrada, és una emoció continua.

Un altre punt que m’ha encantat és el del paper del joc. Els nens, són nens i, com tots els nens volen jugar. És cert que l’escola és una institució més seriosa on s’aprèn però, el paper del joc ha d’entrar d’una manera o altra. Els nens acaben sent considerats com persones adultes i el joc, màxima font de coneixement per a ells ja que experimenten amb l’entorn i desenvolupen la ment, resulta extirpat de les seves vides. Poques vegades he realitzat jocs a classe, només en anglès, i resulta que encara avui et podria citar algun d’ells amb el seu vocabulari inclòs sobre els animals, per exemple. És per això que, quan sigui mestra, vull compartir amb els meus alumnes moments on entri en escena el joc, tant en matemàtiques com en ciències del medi, entre d’altres.

Recordant les meves vivències a l’escola i mirant cap al futur com a mestra, vull realitzar un canvi de la manera com em van ensenyar i la manera com vull ensenyar. Seré propera als meus alumnes, acceptaré la diversitat i m’interessaré per ells arribant a desenvolupar les seves millors capacitats. Incorporaré el joc a l’aula, transmetré emoció i faré que amin el saber. No vull ensenyar valors i dir un llistat amb el que està bé i el que està malament, vull que visquin i toquin aquests valors, vull promoure’ls. Vull que, si en un futur em fan una visita, siguin feliços i em recordin amb estima.

Per finalitzar, només destacar un altre punt del llibre que és el que més em va deixar empremta: convertir l’escola pública en un centre cultural, obrir les portes de les aules, deixar entrar a les famílies, deixar tenir accés a tots els racons, inclòs el gimnàs i el camp de futbol, també a la tarda. Perquè és un racó públic on es concentra la saviesa i, la saviesa no coneix d’horaris. Si pogués aconseguir promoure això, que resulta una mica utòpic, seria la mestra més feliç del món.


Gràcies per aquesta lectura. Gràcies per obrir-me una mica més els ulls.


No hay comentarios:

Publicar un comentario